|
| El Certamen de Bandes de Música Ciutat de València va nàixer a punt de finalitzar el segle XIX i, amb temperància, ja ha iniciat els seus primers passos en el segle XXI. Més de cent anys d'història per a recórrer tres segles musicals. Un extens viatge pels fets més significatius que han influït en la història de València, des que al 1886, l'aleshores alcalde de la ciutat, Manuel Sapiña Rico, animat per l'entusiasta regidor de Festes, José Soriano Plassent, decidiren crear un concurs musical destinat a les bandes valencianes. Este desig inicial, carregat de bones intencions pels seus promotors, es convertiria anys després en el certamen de bandes més important de tots els que se celebren arreu del món. Un aspecte que segurament ni tan sols somiaren aquells que van fer possible les primeres, i sempre difícils, audicions. |
Aspectes singulars del Certamen
El Certamen, sense cap mena de dubte, ha aconseguit mantindre la seua pròpia personalitat des del principi encara que, per imperatiu del temps, s'hi han introduint sovint novetats dirigides a incentivar la sana competència entre les bandes participants, fet que suposa una de les claus del seu èxit.
Al 1888 el concurs distingia entre bandes civils i militars. Un primer premi en aquella època tenia com a dotació l'aleshores gens menyspreable quantitat de 1.200 pessetes. |
 |
No obstant això, al 1895, es decidix crear una secció dins del Certamen reservada a agrupacions bandístiques estrangeres. Posteriorment, al 1902, l'Ajuntament de València organitza dos noves seccions: la primera, de caràcter regional; la segona, destinada a l'àmbit nacional. La internacionalització del concurs es convertiria, ja a finals del segle XIX, en una realitat, si bé esta aportació aniria variant al llarg dels anys fins als nostres dies, quan més recentment s'ha optat perquè les bandes estrangeres puguen situar-se al costat de la resta de societats musicals espanyoles, entre les quals cal incloure evidentment les societats musicals valencianes.
Un fet destacable en el certamen des dels seus inicis és el bon acolliment per part del públic. Les cròniques de la premsa de l'època reflectien, ja de forma notòria, cap a 1920 la més que notable assistència d'un ampli col•lectiu d'aficionats a les diverses audicions. El Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València ha aconseguit mantindre esta mateixa constant, fins i tot ara, quan els concerts de música clàssica afronten la sempre dura competència dels grans espectacles de masses.
|
Canvis fonamentals.
En la dècada dels anys 40 es viu una etapa de reactivació del Certamen.Al 1944 augmenta la dotació dels premis en metàl•lic, cosa que va significar l'increment en el nombre de bandes participants. Una dada reveladora d'este fet és que durant l'edició de 1949 van ser ja més de mil els músics que van xafar l'arena de la plaça de bous de València. |
 |
La qualitat de les bandes, l'èxit en els concerts i el rigor a la direcció de les successives edicions van augmentar gradualment el prestigi del Certamen. Prestigi que es va incrementar quan després d’un parèntesi d’alguns anys, al 1977, les bandes estrangeres tornaren a concursar en el certamen.
Des d'aleshores, el Certamen de València és la cita estival obligada per a les bandes dels cinc continents que volen guanyar en alguna de les seccions del concurs musical per a bandes més important del panorama internacional.
|
 |
Los comités organitzadors han anat adaptant el certamen a les diferents característiques de cada època, fruit de tot això són els canvis que ha patit al llarg de la seua història, com ara la remodelació de les seues seccions, l’increment de les quantitats a percebre pel concepte de participació i per premis, així com la creació del Premi a la Millor Banda de la Comunitat Valenciana de tot el certamen. |
El Certamen en l'actualitat.
El Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València ha contribuït a difondre la música de banda en essència, així com a erigir la figura dels més rellevants músics valencians i dels compositors de major renom. Per citar-ne un exemple, des que al 1979 es va enregistrar el primer disc s'ha editat una col•lecció completa de discs compactes que contenen les peces obligades de les bandes participants, així com algunes peces de la Banda Municipal de València, que constituïxen uns clàssics per als amants de la música i uns documents sonors d'especial vàlua. |
 |
| A això cal afegir el compromís anual, sorgit al 1997 de la mà del regidor de Festes i Cultura Popular, Alfonso Grau Alonso i del seu actual successor en el càrrec Félix Crespo Hellín, que consistix a encarregar als millors compositors del moment, tant valencians com a nivell nacional, la composició d’obres obligades per a ser estrenades expressament durant e certamen i que, posteriorment, passen a formar part del repertori musical de les nostres bandes. Un elenc musical que podrà ser utilitzat per a ús i gaudi de les generacions futures gràcies al servici de fonoteca mamprés recentment i que està convirtint-se en un dels més preats tresors dels amants de la música de banda. Des del disc de vinil fins a la imminent incorporació del certamen a Internet, sense oblidar els enregistramets realitzats en imatges i en discs compactes, l'organització del certamen ha vetlat en tot moment per a enregistrar en tots els suports possibles la labor dels nostres músics. |
Però la promoció de l'aspecte cultural i artístic de les bandes va més enllà de la qüestió musical. Des de fa diversos anys, el Certamen ha creat al seu voltant una iconografia pròpia. Si bé en els primers anys el Certamen es va anunciar dins del programa d'activitats de la Fira de Juliol, el concurs ha tingut al llarg dels anys el seu propi cartell anunciador. Durant una llarga etapa s'encarregà el cartell a prestigiosos artistes valencians.
No obstant això, des de 1996, se celebra un concurs de cartells anunciadors que propicia la promoció d'artistes valencians, a més d'oferir la possibilitat d'organitzar una exposició pictòrica sobre el certamen. Cultura, música i poble units per a iniciar la marxa d'un nou segle. Un certamen que encara no ha deixat de somiar i que, per tant, manté intactes les esperances per continuar sent un referent cultural que dignifique l'esforç dels qui ho fan possible. |
 |
|
|
